Memòria del director

per Manuel Huerga, 20 febrer 2004

Portar a la pantalla la història de Salvador Puig Antich és un projecte fascinant perquè posseeix els ingredients idonis per a una gran pel·lícula d'abast i comprensió universals. En primer lloc, la seva pròpia vida. La vida d'un jove que adopta de manera conscient l'opció de lluitar per la llibertat, assumint fins a les últimes conseqüències el tràgic i desproporcionat preu que haurà de pagar pels seus actes i que la història convertirà, per aquest motiu, en el símbol d'una generació. La seva joventut, l'atractiva i carismàtica personalitat, romàntica i voluptuosa alhora, la riquesa i varietat que envolta les seves relacions familiars i sentimentals, la trepidant acció de les seves gestes amb els companys del MIL i, per descomptat, el tremend dramatisme de les seves últimes hores fins a la seva execució serien exemples suficients per a construir una pel·lícula de gran intensitat.

Cal afegir, a més, el valor d'estar basada en fets reals rigorosament documentats que esdevenen en un període recent de la història d'Espanya, el final del franquisme, una etapa relativament verge des del punt de vista cinematogràfic. Això ens permet la recuperació d'un escenari sociològic que apel·la a una memòria col·lectiva d'ampli espectre entre el públic, tant el que va viure aquella època com també el públic jove que pot trobar elements d'identificació amb el personatge, a qui veuran com un rebel amb causa, anhelosa i amant d'una vida millor que la que li ha tocat viure, lluitant amb totes les seves forces contra la injustícia, la mediocritat i el conformisme. En aquest sentit, la pel·lícula és un nou i contundent al·legat contra la pena de mort, però també contra tota imposició d'un ordre establert que encara dista molt d'estar a l'altura de la seva responsabilitat amb la Història.

La pel·lícula no és un viatge nostàlgic cap a un episodi aïllat, localista i anecdòtic sinó que pretén demostrar l'absoluta vigència del seu protagonista, amb independència del marc històric o geogràfic. Desgraciadament, la història de Puig Antich continua repetint-se obstinadament en qualsevol racó del món, ja sigui literalment en la seva forma més crua i explícita, com en l'actitud vital subjacent del personatge. Per a això, hem utilitzat un llenguatge «modern» que connecti amb les exigències i expectatives del públic actual i estimuli l'empatia cap al protagonista, sense caure mai en el maniqueisme, sense tractar de presentar el personatge ni com un líder o un màrtir, ni com un ingenu idealista, sinó precisament com un jove normal i corrent, amb les seves contradiccions, els seus dubtes, els seus errors i els seus encerts, però prou lúcid com per a rebel·lar-se contra un estat de coses intolerable.