Pepe & Rubianes

Nota del director

per Manuel Huerga, desembre 2011

Potser l’atracció cap a Pepe Rubianes ve del fet que ens mostra sense embuts l’ésser que molts portem a dins, l’autèntic «jo», el que no es fa trampes al solitari, el que diu el que pensa i fa el que diu, peti qui peti. La seva gosadia crea admiració –i potser enveja– per fer allò que nosaltres no som capaços de fer, i que no és altre cosa que exhibir un esperit lliure.

Rubianes va fer del relat de la seva vida el seu espectacle més aclamat, no només al llarg dels molts anys ininterrumputs sobre l’escenari, sinó també a les seves freqüents entrevistes amb els comunicadors més populars de la televisió. La seva sola presència en aquests programes suposava una estona garantida d’entreteniment, sense que aquesta presència estigués justificada per cap notícia o promoció puntual. Anava, literalment, a petar la xerrada amb l’entrevistador, de qui normalment ja era amic personal, sovint repetint anècdotes i acudits però també improvisant i saltant-se el protocol convencional escampant a tort i dret tota mena d’idees deliberadament provocadores, políticament incorrectes, que exercien un efecte alliberador entre l’audiència, excepcionalment condescendent i permissiva amb un llenguatge que semblava no tenir límits.

Tant va jugar amb els límits d’aquesta tolerància que en els últims anys de la seva vida es va topar de front amb els enemics de la llibertat, que li van fer la vida impossible amb amenaces de mort, denuncies i judicis. Aquell desgraciat episodi el va debilitar física i moralment. Es podria dir que el seu tabaquisme gairebé militant va fer la resta.

Un personatge tan irrepetible i atípic mereix un acostament documental que no persegueixi inútilment la quadratura del cercle. Perquè Rubianes s’explica per ell mateix, doncs ha deixat hores i hores de llegat televisiu i dels seus espectacles. Però per accedir a Pepe, és a dir, la persona que hi ha darrere el personatge, amb les seves llums i les seves ombres, calia penetrar dins un cercle d’amistats properes, aquelles que han compartit la seva vida, l’amistat i també l’amor.

Tractant-se dels amics de Pepe Rubianes, hagués estat quasi un despropòsit plantejar el documental sota la forma convencional d’entrevistes als uns i els altres per tal de fer una reconstrucció biogràfica, especialment quan aquesta vida ha estat relatada, exagerada i en alguns casos inventada –o reinventada- pel seu propi protagonista. Aquests amics, com no podia ser d’un altre manera, formen el selecte club de les «Viudes de Pepe Rubianes» i comparteixen una forma de veure la vida, un sentit de l’humor i sobretot un munt de records amb els que invoquen la figura del seu company desaparegut. Fan sopars, però també han contribuït decididament, per exemple, a posar en seu nom a un carrer de Gràcia.

Així doncs, decidim posar vàries càmeres al voltant d’un sopar i deixem que la figura de Pepe vagi agafant formes capritxoses, de vegades tendres, de vegades contradictòries, inèdites, sorprenents, incrèdules, però sempre divertides i transgressores, com les dels seus amics.

La idea no és fer un exercici de nostàlgia planyidera. Tots sabem que ningú és bo o dolent. El blanc i negre ajuda a veure l’essència dels que comparteixen molt més que la taula. De vegades s’entreveu el que estan pensant mentre s’escolten els uns als altres. El color dona vida de nou als moments més celebrats de l’artista galaico-català.