textos

Sobre el film

por Manuel Huerga | marzo 2005

Al llarg de tota la meva vida he tingut molt present en el record la meva estada a l’escola Sant Gregori. Alguns d’aquests records només estan a la meva memòria, però són molts i molt clars. I ha bones raons que em permeten mantenir aquesta claredat.

Durant gairebé disset anys, l’Escola Sant Gregori va ser, literalment, la meva casa. És molt probable que cap dels seus alumnes passats, presents i futurs puguin competir amb un record tan extraordinari. Les meves circumstàncies familiars em van portar a ser el fill de la cuinera del parvulari de la torre del carrer d’Arimón, la senyora Julita, i allà, amb ella, vaig viure la meva infància i bona part de la meva adolescència. I quan dic "viure" vull dir viure-hi de debò; de dia i de nit: llevar-se, esmorzar, anar a classe, berenar, jugar al pati, dinar i sopar, anar a dormir, i també passar els caps de setmana, els nadals i tooooootes les vacances d’estiu. La meva vida passava al mateix lloc on aprenia a escriure, on vaig fer els meus companys de classe, on es barrejaven els exàmens amb la nits de reis, les festes de fi de curs amb els caps d’any. El pati de l’escola, on encara segueix arrelant un pi majestuós, era el meu jardí particular, i els meus amics m’envejaven i venien a jugar "a casa". Com si fos el fantasma de la òpera, jo habitava un món que pocs nens han tingut oportunitat de conèixer: l’insòlit silenci de les classes buides per la nit, amb aquella peculiar olor a llàpiços i gomes d’esborrar, les cuines per dintre, les golfes, i també els rigors de les calors de l’agost als estius de Barcelona. Encara ara no tinc massa clar si això va estar un privilegi, una desgràcia o un fet merament anecdòtic.

Entre els set i els deu anys vaig abandonar excepcionalment l’escola -però no encara aquella llar singular- per anar intern als escolapis de Sabadell, tot just fins que es varen inaugurar les noves instal·lacions de Bellesguard, on vaig començar el Batxillerat. Hi vaig seguir vivint a Arimón uns anys fins que la meva mare es va jubilar; però anar al cole ja no era tan simple com sortir per la porta del meu quarto i entrar a un altre porta on estava la meva classe.

Sense ànim de resultar vulgar, haig de dir que un dels primers records que tinc de Bellesguard és la minifalda vermella de la Srta. Azcárate, amb qui vam estrenar les matemàtiques modernes, conjunts, interseccions, etc. El nostre curs també va ser pioner en estrenar el COU. Precisament al COU es va produir un fet que va tenir molt a veure amb la meva posterior carrera que, tot sigui dit, no va ser acadèmica. Des de molt petit a mi ja m’agradava el cinema i, encara que només he fet una pel·lícula (ara n’estic preparant un altre sobre la vida de Salvador Puig-Antich), això es notava molt. Tant és així que amb un parell de companys de classe, en Francesc Camí i l’Ignasi Julià, vam enredar en Francesc Garriga per que ens "produís" una pel·lícula que expliqués com era un dia de classe al COU. I la vàrem titular així: ’Un Dia De Classe’. Al llarg del film apareixen totes i tots els profes, així com els companys de la classe. Gràcies a un document com aquest els records es fan menys volàtils i podem veure en el seu "esplendor" a personatges fonamentals de la nostra estada al Sant Gregori com Mr. Devère, el Sr. Jáuregui, el Sr. Navarro, Mossén Díes, el profe de FEN, la Srta. Jardí, el Sr. Oms i, evidentment, el mateix Sr. Garriga en aquell singular despatx abarrotat de llibres, quadres i figuretes, on gairebé sempre estava escoltant Schubert metres fumava la seva pipa que escampava els seus aromes per tot el passadís dels "grans". La pel·lícula comença passant la llista de classe: Adrià, Alsius, Arcusa, Ayesta, Boldú, Bragulat, Bruguera, Cabello, Camí, Carbó, Casanovas, Cueto, Deulofeu, De Febrer, Fons, Galí, Galí, Huerga, Jimeno, Julià, Olagorta, Orbañanos, Peray, Planells, Porta, Saladrigas, Segarra, Serra, Soler, Soteras, Sunyer, Verde… segur que me’n oblido de molts, però no està mal, jeje! A la pel·lícula també es pot veure l’hora de pati i el menjador, on ens vàrem permetre les típiques brometes sobre la qualitat del menjar. Recordo que fins i tot vam poder fer una estrena de la pel·lícula per tots els alumnes i professors de l’escola.

’Salvador’, dirigit per un gregorià il·lustre

por Josep M. Blanco en Gregorians67 | 10 diciembre 2006

Sabíeu que en Manuel Huerga, director de la pel·lícula "Salvador" és un ex-alumne? No és de la nostra generació sinó una mica més grandet (tranquils, que els 40 no són res).

A la web del Manuel Huerga podeu llegir una pàgina sobre la seva experiència a l’escola. Es veu que és el fill d’una cuinera d’Arimón, i aquesta torre era com casa seva; bé, de fet sense el "com".

Ho he trobat curiós i crec que us pot interessar. A més surt una foto "del Garriga" quan tenia més o menys la nostra edat actual (com sempre amb la pipa a la boca).

Heu vist la pel·lícula "Salvador"? Jo no me la vull perdre, però encara no he trobat el moment d’anar al cinema amb prou ganes de plorar tant com diuen. A més sé que m’agafarà tanta ràbia que potser sortint del cinema agafo el cotxe cap a Galícia a tallar-li els collons al Manuel (no al Huerga, al del PP).



© 2005-2015, Manuel Huerga | by Permanent | gráfica Bloomdesign.biz | este website usa SPIP