por Sergi Pàmies en "La Vanguardia" | 19-6-2010
Jueves. TV3 emite "Jordi Pujol, 80 anys". Lo admito: me produce cierta pereza preventiva basada en prejuicios y malas experiencias. A veces este tipo de celebraciones degeneran en un cortesanismo nostálgico. Sorpresa: la imagen y el contenido del programa, que recompone cinco conversaciones cosidas con maestría de alta costura audiovisual, fascinan y sorprenden. Miquel Calçada conversa con Jordi Pujol y Manuel Huerga se encarga de la imagen. Así de simple. No hay recursos colaterales, sólo dos hombres conversando. Corrijo: un hombre hablando mucho (Pujol) y otro (Calçada) encarrilando tanta locuacidad torrencial. La cámara les absorbe. Se sitúa procurando no enfocar el audífono de Pujol, por respeto o coquetería, y recoge la riquísima gestualidad del ex presidente: pausas dramáticas, muecas elocuentes, guiños astutos, sonrisas tramposas, toses estratégicas.
Formalmente, el programa es un festival de matices, sin efectos ni aplausos inducidos. Los contrastes de luces y los enfoques (y desenfoques) se corresponden con el esfuerzo de Calçada por retratar a Pujol sin que el entrevistado descarrile y consiguiendo que diga cosas importantes. Se tantean, se respetan, y la conversación avanza y se enriquece. Se nota que Pujol está más acostumbrado a hablar que a escuchar. El país que tiene en la cabeza es una mezcla de realidad y deseo, de pasado, presente y futuro. Lejos de ser un homenaje recapitulatorio, Calçada y Pujol prefieren ceñirse casi exclusivamente al presente. El ex presidente habla de inmigración, del fracaso de la Sepharad de Espriu (y el misticismo adosado de un federalismo asimétrico que pudo ser y probablemente no será), de las mentiras de Zapatero, de la decadencia del europeísmo.
Hay autocomplacencia y poca autocrítica, sí, y contradicciones, pero teniendo en cuenta el género –aniversario de un ex presidente en una televisión pública–, pesa más la chicha documental que la posible –això no toca– discrepancia conceptual. A ratos recuerda aquella hipnotizante película de Louis Malle, "Mi cena con André", por la teatralidad pugilística que se establece entre los dos personajes.
Pujol interpreta el país de memoria, con modales de virtuoso. En su partitura aparecen explícitamente Vicenç Vives y Salvador Espriu e, implícitamente (puede que la sala de montaje se los llevara por delante), Paco Candel y Joan Fuster. La coherencia de una conversación que va cambiando de escenario es lo más espectacular. Y, aprovechando la recargada intimidad del Racó d’en Cesc, de repente Pujol habla de su detención y de la tortura. «Sabía que tenía que aguantar tres horas», dice. Otros no tuvieron esa suerte y permanecieron cuatro, cinco, seis y hasta siete semanas en manos de sus verdugos. Se mire cómo se mire, sin embargo, Jordi Pujol describe con gran precisión los mecanismos mentales y emocionales y las dudas éticas del torturado. Con independencia de la interpretación política que se pueda hacer, el momento tiene una fuerza televisiva relevante y pedagógica. El mérito es suyo, por supuesto, pero también de Calçada, que ha conseguido llevarle hasta ahí, y de Huerga, que ha sabido detectar el valor del instante, envasarlo en las mejores condiciones y servirlo para que el espectador lo interprete. Gran programa, actual, revelador y complejo, que, con o sin discrepancias, consigue llegar a la esencia de una personalidad política que, a menudo, ha sido reducida a simple personaje o a caricatura de sí mismo.
por Gemma Busquets en "El Punt" | 18-6-2010
Feia flaire d’epíleg, el documental sobre Pujol, més monòleg que conversa, que TV3 va emetre ahir, després del "Telenotícies Vespre", obligant als fans de "Polònia" a escoltar primer la paraula si després volien veure la caricatura. Coincidint amb el 80 aniversari de Pujol –que gairebé ha estat una efemèride– Miquel Calçada es va citar diversos dies amb l’expresident amb l’objectiu d’escoltar-lo. Poques coses va dir, Calçada. Bé, com a mínim en l’entrevista editada d’una hora què és el que es va veure per la tele. Va fer algunes preguntes, va assentir amb el cap, el va mirar reflexiu però sobretot se’l va escoltar. I en les cites, una al Parlament, i les altres en diversos exteriors de Barcelona, Miquel Calçada se’n va endur la llibreta Moleskine; i sí, esperàvem el pla de Manuel Huerga, el director del documental, mostrant-nos la llibreta.
Les reflexions de Pujol tenien voluntat de llegat, de memòries, poc de confessió –tot i que estèticament segurament és el que es pretenia, amb un encadenament de plans mig curts i primers plans, aïllant les figures de l’entorn– i més d’autohomenatge. Potser per això em va recordar aquell mític programa de Canal Plus, "Epílogo", en el que Begoña Aranguren entrevistava personatges destacats del país que es trobaven en la tercera part de la vida. Els protagonistes s’esplaiaven a gust amb la periodista ja que s’havia pactat que l’entrevista no s’emetria fins que ells no fossin ja en aquest món. No és el cas de Pujol. De fet, el 33 ha emès una sèrie d’entrevistes, "(S)avis", amb la finalitat de recollir el pensament dels puntals del país. I Pujol també hi era.
Pujol, 80 anys respectava els silencis, les divagacions, els estossecs, les tancades d’ulls, respectava la senectud del personatge, i fins i tot el qüestionari. En el moment més interessant, després de repassar la història del país des de la monarquia carolíngia, i preguntat sobre un referèndum de la independència de Catalunya, Calçada va suggerir si seria una pregunta indelicada demanar què votaria Pujol. I Pujol, no amb les mateixes paraules, però va suggerir que allò no tocava. I fins i tot va ser Pujol qui va donar per acabada l’entrevista.
Sempre he pensat que les llargues sessions de conversa que ha mantingut el periodista i company Manel Cuyàs amb el president Pujol com a base per escriure les memòries de qui va governar el país 23 anys, tindrien el seu atractiu en format televisiu. Fins i tot utilitzant càmera domèstica, com si fos el vídeo del «com es va fer» les memòries. Però clar, el morbo important d’aquestes trobades entre polític i periodista no és el que s’escriu o es grava, sinó precisament el que ni s’escriu ni es grava.
por Ferran Monegal en "El Periódico" | 21-6-2010
Notable homenaje de TV3 a los 80 años de Jordi Pujol. De entrada, apasionante y pintoresca confluencia de criaturas forjadoras del programa: Miquel Calçada como sugeridor –más que entrevistador– de temas; Manuel Huerga como director; Mediapro (Jaume Roures) como empresa productora y cinco escenarios distintos en los que ha discurrido el encuentro, cinco lugares en los que el paisaje era básicamente Pujol, con distintas corbatas, con distintas camisa. O sea, que el trabajado ha sido frondoso, a lo largo de diferentes sesiones. Notable también la labor de montaje, una orfebrería de gran perfección: podíamos seguir el hilo de una idea, aunque apareciese Pujol con distintas chaquetas, es decir, en días distintos, en sesiones diversas. Pero no ha sido una entrevista, propiamente dicha, lo que hemos visto en este homenaje. Calçada se ha limitado a hacer el papel de sugeridor. Pujol ha puesto el inmenso resto. Ha sido una buena idea este sistema. Teníamos curiosidad por saber qué hay en la cabeza, en el cerebro, de este importantísimo político que ha vivido tantos momentos clave, la mayoría de los cuales ha sido protagonista de ellos. Al margen de una diacronía histórica sobre la Catalunya que nunca pudo ser («Europa nunca quiso, ni Holanda, ni Alemania, ni Inglaterra... Ni Francia, que es París, París y más París»), lo que nos ha transmitido Pujol es que el único referente válido para Catalunya no está en Europa sino en Norteamérica: en Canadá, concretamente (Quebec). También nos ha transmitido que después de 80 años de alimentar una ilusión, le queda finalmente solo decepción. Relató la España nueva rica y prepotente desde 1960; Aznares y Zapateros que no son amigos sino torpedos; fracaso total de la idea que alimentaban Espriu, Vicens Vives y él mismo; y una conclusión tremenda mirando no solo hacia España sino también hacia Europa: «Una Catalunya independiente es totalmente inviable». Y entonces llegó la única pregunta directa que le ha hecho Calçada en todas estas jornadas. Esta: «¿Qué votaría usted en un referendo sobre la independencia? ¿Es indelicado preguntárselo?». Y Pujol contestó: «Sí. Es indelicado. No le responderé a eso». ¡Ah! Aunque el momento más emotivo fue el recuerdo de las torturas que sufrió por «els fets» del Palau, para una persona que reclama pasar a la historia como un patriota ha debido de ser durísimo esconder su postura sobre la independencia.
por Toni Vall en "Avui" | 21-6-2010
Ja els vaig parlar fa uns dies de l’entrevista que Josep Cuní va fer-li a Jordi Pujol el dia que aquest va fer 80 anys. Sense ànims de repetir-me però esperonat pels nous estímuls que proposa, voldria dir quatre o cinc coses sobre la conversa entre Pujol i Miquel Calçada que TV3 va emetre dijous passat. Es tracta d’una producció de Mediapro dirigida per Manuel Huerga a mode de document-definitiu-sobre-els-80-anys-del-president-Pujol. I d’entrada cal dir que és un producte que la nostra televisió pública havia de fer. Vull dir que la seva existència és pertinent i inqüestionable, està més enllà de qualsevol matís i consideració afegida que se li vulgui fer. I la seva qualitat també.
Es tracta d’una síntesi, una essencialització de les trobades que Pujol i Calçada van mantenir per parlar sobre Catalunya, la seva història, el seu encaix. Passat, present i futur. I és que el tema no era Pujol en si mateix, no eren els personalismes en què encara avui cauen la majoria de les entrevistes que li fan. "Jordi Pujol, 80 anys" –així es diu la producció– és, aquest sí, un treball periodístic de primera. Madur, emotiu, sincer i de gran qualitat fílmica, se sustenta tota l’estona –quasi una hora– en primers plans d’entrevistat i entrevistador i fusiona amb al·lucinant harmonia les diverses converses que van mantenir. Em quedo amb una de les reflexions caçades al vol: «Les batalles moltes vegades no es fan per guanyar-les, perquè al llarg de la vida en guanyaràs ben poques. Les batalles es fan per la dignitat».
por Pep Riera Font en "El Punt" | 21-6-2010
Jordi Pujol ha fet 80 anys. No és cap novetat, perquè se n’ha parlat prou. La (bona) notícia és que hi ha arribat amb el cap clar, ben clar. I ho vam poder comprovar en el programa que li va dedicar dijous TV3, en format de conversa amb el comunicador Miquel Calçada. Les reflexions de Pujol ens arriben de tant en tant perquè com a expresident de la Generalitat periòdicament organitza trobades amb talents dels camps més diversos del coneixement en general i perquè tot sovint encara escriu articles o participa en actes on ofereix pensaments molt més lliures que els que podia expressar quan tenia la responsabilitat del càrrec de president del país i de la seva coalició política. Pujol és un pensador d’altura. De talla europea i mundial. S’hi pot estar més o menys d’acord, és clar, però té una idea de les coses: de la política, de la cultura, del pensament i el coneixement en general. En la conversa amb Calçada l’expresident va mirar enrere però el seu pensament sobre Catalunya i sobre la relació amb Espanya continua projectant-se en el present i en el futur. Entre record i record, Pujol deixa anar reflexions que el situen molt per sobre del debat de vol gallinaci que hi ha avui dia entre els polítics que, tant a Catalunya com a Espanya, tenen responsabilitat de governar o de fer oposició. És cert que, a diferència dels polítics en exercici, Pujol es pot permetre parlar d’economia però no de les interioritats de la crisi, d’altra política però de política de partit, de coses que estan per sobre del bé i del mal i no de les que responen a la necessitat d’aferrar-se a la poltrona. Però és igualment cert que la seva talla política supera la de qualsevol dels polítics del país, siguin del partit que siguin. A vegades crec que als polítics ja els van bé situacions com ara la crisi econòmica per no haver de comprometre’s a articular un discurs sobre el país, sobre què fem com a col·lectiu, què som i què volem ser. Perquè no en tenen. «De batalles no en guanyaràs gaires. Les batalles són per la dignitat», va dir Pujol a Calçada. Pujol arriba a la vellesa sabent que el país ha avançat però no ha arribat a cap destinació final. El dubte és si ara hi ha capacitat per no perdre també la batalla de la dignitat.
por Sergi Pàmies en "El món a Rac1" | 21-6-2010
Descarga archivo MP3.
en "Racó Català" | 17-6-2010
RSS
